MÉS PACIÈNCIA I MENYS TECNOLOGIA.

HE TORNAT! Mare meva, miro la data de l’última publicació i m’esgarrifo de pensar com he abandonat aquest blog durant tants mesos. En la meva defensa he de dir que tot té la seva explicació: He estat treballant de temporada a MENORCA i quan tenia una estona per a mi preferia una mica de platja i amics. M’enteneu oi?? Us he de confessar, però, que vaig escriure algunes cosetes durant l’estiu però res prou ben fet com per a publicar-ho.

L’entrada que us porto avui és una de les reflexions que m’han ballat pel cap aquest estiu. El títol us pot donar una idea sobre què us vull parlar avui.

Com tots ja sabem estem a l’era de les tecnologies on tots els infants creixen sabent manipular tot tipus d’aparells i tauletes sense necessitat que ningú els ensenyi. Aquests nens són els anomenats nadius digitals.

Malauradament cada dia és més comú veure infants enganxats a pantalles a totes hores i, el que és pitjor, és comú veure’ls dinar mentre miren al mòbil/tauleta del pare/mare els dibuixos animats. I no, no dino a casa de les famílies del meu voltant, no em cal. Aquestes situacions les veig sense necessitat d’entrar a cap casa. Les veig als restaurants, als bars, a les cafeteries, etc. És al·lucinant com hem fet d’un moment de conversa i trobada familiar una estona més per mirar pantalles. “Així podem dinar tranquils!” o “és que sinó no vol menjar” o “és que així no molesta”. Totes aquestes frases són una manera d’excusar-se i evitar perdre temps en ensenyar hàbits de convivència. No dic que sigui fàcil, ni de bon tros. La tasca de pare/mare no és fàcil ni ve amb manual d’instruccions i a moltes famílies els pot semblar que les pantalles els faciliten molts moments però realment els treu una oportunitat de conviure en família i aprendre.

Moltes mares i pares estareu pensant: “i aquesta qui es pensa que és per dir-me el que he de fer si ni tan sols és mare? Ja m’ho dirà quan tingui fills…”  És cert, no sóc mare ni pretenc dir-vos com fer de pares. Simplement deixo anar una reflexió i em pregunto: fins on arribarem amb les noves tecnologies? Són un comodí per distreure en qualsevol situació?

 

Com a educadora us diria que és fonamental que l’infant prengui consciència de la importància d’una alimentació saludable, gaudeixi d’alimentar-se i no es perdi un gran moment familiar i social com pot ser qualsevol àpat. No hem de permetre que les tecnologies ens prenguin, també, aquest moment en societat i font de molts aprenentatges.

A continuació us vull comentar algunes alternatives a les pantalles que se m’han acudit. N’estic segura que n’hi ha 1000 més i vosaltres en sabreu de millors (l’experiència és un grau). Aquí us les deixo!!

Alternatives a les pantalles durant els àpats:

 Fer partícip a l’infant de l’elaboració del menjar.

L’infant es sentirà part d’aquell aliment elaborat alhora que aprendrà rutines de la cuina, mesures i la seqüència d’accions necessàries per realitzar tota recepta. Com és evident, i amb les vides ocupades que portem, això no ho podem fer cada dia però segur que un parell de dies per setmana (mínim) poden ajudar.

 Fer-lo responsable d’algunes tasques de casa

Tasques senzilles i quotidianes com parar i recollir la taula o fer la llista de la compra són grans oportunitats per afavorir l’autonomia i l’autoconfiança de l’infant.

 Dinar/sopar tots junts (o els màxims possibles).

Si volem que l’infant entengui la importància de l’alimentació saludable hem de donar-li el valor que es mereix participant-hi en família. Els pares sempre són el primer referent de tot infant i menjar sol és molt avorrit.

Per als més petits:

 Oferir-li també una cullera per a ell.

Encara que encara no sàpiga menjar sol podem donar-li l’oportunitat que experimenti mentre l’adult li dóna cullerades de puré o del que sigui. Estarà la mar d’entretingut alhora que experimentarà agafant les habilitats motrius necessàries per a l’ús de la cullera.

 Menjar amb les mans

I obro parèntesis, sempre que sigui menjar sòlid com fruita o carn. Gaudirà més del menjar alhora que desenvoluparà habilitats de la motricitat fina com la pinça.

Per als dinars/sopars fora de casa (restaurants):

 Procurar buscar restaurants amb zones verdes o parcs sense cotxes.

Aquesta és una solució pràctica però gens factible en segons quins municipis. Poder dinar a una terrassa amb un parc al costat, avui en dia, és més aviat un privilegi, però pels privilegiats pot ser una bona solució.

 Portar colors per pintar o alguna joguina per a després de dinar.

Per aquells que no tenen la sort de viure allunyats dels cotxes portar els estris per pintar, un conte o algun joc pot ajudar a allargar l’estona de sobretaula amb els amics/família.

 

 

I sobretot PACIÈNCIA, ja que ningú no neix sabent-ho tot ni les tauletes no ensenyen d’hàbits i convivència.


PD: vull remarcar que no estic, ni de bon tros, en contra de les tecnologies. Sent mestra seria posar-me pedres al meu terrat si no volgués fer ús d’aquestes. Però sí que considero que hi ha temps per a tot i tot té, i ha de tenir, el seu moment.

PD2: alguns adults sopant amb amics o parella també fan vergonya aliena quan sembla que en comptes de parlar-se amb la boca ho facin només amb els dits polzes. Sí, sí, parlo d’aquells grups que queden per parlar amb altres persones no presents en comptes de xerrar entre ells. Així és com hem d’evitar acabar!!!

 

Una mica d’humor per acabar….

 

 

 

 

Fins aviaaat!!! (ho prometo)

 

 

 

 

Comparteix-ho!

2 thoughts on “MÉS PACIÈNCIA I MENYS TECNOLOGIA.”

  1. Benvolguda mestra Paula, l'has encertat! Un tema tan comú i del que se'n parla massa poc. És equiparable al desconcert que tinc quan vaig en metro o bus per Barcelona i poques persones per no dir, només jo, mirem per la finestra i revisem què passa a la ciutat enlloc de doblar el coll i fixar la vista al mòbil. Ara bé, el teu article és centra en aquesta perillosa simbiosi entre màquina-individu però encara es fa més dur al parlar-ne en relació als infants. És realment angoixant l'ús i l’abús dels infants de tablets i telèfons arreu. Realment està produint-se la pèrdua d’hàbits tan necessaris com saber comunicar-se amb aquells que t'estimen i t'envolten i a més a més en moments tan complaents com és el moment de menjar o estar. Sembla que tecnologia, temps i gaudi de les petites però bàsiques coses de la vida comencen a estar en greu conflicte i dificultat per trobar un equilibri… Hem de ser més alerta!

  2. Totalment! El problema no són les tecnologies en sí mateixes sinó l'ús que han adquirit al dia a dia en moltes llars! Podent ser una eina educativa més estem fent que només siguin un comodí per distreure als més petits i no molestin! I el més trist, molts infants mo saben el que ès menjar sense tenir-les davant! Hem de vigilar perquè és molt fàcil fer-ne un mal ús!

Deixa un comentari