Etiquetes, no sabem el mal que fan fins que les vivim, oi? A qui no han etiquetat alguna vegada? I qui no ha etiquetat alguna vegada? Les respostes són fàcils alhora que tristes, tothom. Tots som constantment etiquetats per la societat que ens envolta sense tan sols oportunitat de desfer aquella definició alhora que tots (o quasi tots, ja m’enteneu) etiquetem quasi inconscientment a totes hores. La societat així ens ha “ensenyat”.
Deixeu-me que us faci una breu definició del que, per a mi, és etiquetar. Una etiqueta, doncs, és una descripció generalitzada i estereotipada que fem servir per parlar d’una persona. I afegiré que sovint aquestes etiquetes són tan superficials que l’autor no s’ha preocupat en conèixer el perquè d’algunes accions o en rascar sota l’etiqueta on possiblement hi hagi alguna sorpresa.
I abans de continuar amb la meva reflexió vull demanar disculpes per les generalitzacions que faré jo mateixa en aquest post. Sé que no sou, ni de bon tros, tots/es els/les mestres iguals. Per sort, estic segura que, la majoria, no caieu en etiquetes però estareu amb mi quan afirmo que es continua etiquetant als infants. Disculpar-me també per l’efusivitat amb la que parlaré en aquest post però és un tema que m’indigna molt i m’encén com a mestra que sóc i com a nena que he sigut.
Ara sí, seguint amb les etiquetes, en el món de l’educació, malauradament, és més que comú sentir comentaris com:
I un llarg etcètera. I jo em pregunto, a part d’esgarrifar-me de pensar-hi, com podem estar marcant com si fossin bestiar als nostres petits? Després demanem que es respectin, que siguin tolerants, que no caiguin en estereotips i bla bla bla que no serveix de RES si els adults no ho fem. Ells porten sentint com els prejutgen des del naixement aleshores per què no ho haurien de fer ells també?
A més, per si no fos prou greu, els infants sovint han de portar aquesta motxilla d’etiquetes durant tota l’escolarització, ja que els/les mestres s’ho passen de curs en curs sense deixar que l’infant es mostri des de 0 i que se’l conegui realment. I això, no em digueu que no, passa. Quan és tan fàcil com donar-nos informació realment útil com: “al menganito li va bé tenir material de manipulació per a la resolució de problemes matemàtics” o “al fulanito li va bé aixecar-se de tant en tant i pensar en moviment”. No oblidem que són ells els protagonistes del seu aprenentatge i nosaltres les que ens hi adaptem.
Crec que, a vegades, no som conscients del mal que poden arribar a fer aquestes etiquetes en els infants ni de quant els pesen durant tota l’escolarització. Molts s’acaben creient que realment són moguts, quan el que realment seria preocupant és que no es moguessin, o desinteressat, quan en realitat simplement ho és amb el que li estem oferint en aquell moment. Siguem sincers, quin adult aguantaria 6 hores en una cadira? O a qui li agrada tooooot el que fa? Exacte! Aleshores per què obliguem a que els infants sí que ho facin? No us sembla que som una mica hipòcrites?
Moltes vegades etiquetem inconscientment i d’altres per comoditat. Sí, comoditat perquè és més fàcil posar una etiqueta en la qual el problema és de l’infant en comptes de mirar-nos al mirall i pensar que potser el que necessiten aquests nens és un canvi metodològic o tècniques i estratègies diferents per dur a terme aquest procés d’aprenentatge. Recordem que és EL SEU PROCÉS D’APRENENTATGE!!
I per acabar amb una mica de positivisme, que no tot ha de ser negatiu. Animar a tots/es aquells/es que ja esteu lluitant per aquest canvi, a mi m’agrada dir-li evolució, de l’educació. Cada vegada som més i més forts! I sí, sé que no és fàcil, que falten recursos, etc. però el que no ens faltarà mai són GANES!
I com bé ens diu el, sempre tan encertat, Joan Turu:
Com sempre gràcies per ser-hi! I recordeu: si us agrada el que llegiu i voleu estar al corrent de les noves publicacions podeu fer-vos subscriptors (BARRA LATERAL) o bé seguir-me a les xarxes socials!!
